Silenci

Música és tot el que sona
(John cage)


En Jordi avui no ha volgut tornar a somniar, i el seu piano de fusta envellida roman sota el llum ple de pols que travessa els vidres del finestral. Té la mirada perduda i sembla que ja no hi és, que ha decidit anar-se’n per sempre, que ja no en desitja res més. Es trobava assegut al llit quan la Carla va entrar interrompint la sonsònia que li atrapava i que li gronxava amb una mena d’onada d’anada sense retorn sobre uns llençols de seda, blancs, imaginaris.

La Carla i en Jordi són parella, i amics. Es van conèixer en circumstàncies extraordinàries, gairebé màgiques. Ella patia una tristor insostenible que procurava amagar amb llaunes de cervesa a la vora del mar, i ell passejava per allà amb el seu gos, com de costum. I li va sentir plorant. Aquest va ser el principi. En aquest moment, en Jordi podria haver prosseguit caminant però, en comptes d’això, va parar l’orella. Va fer cas del que li deia el seu cor i es va apropar a la Carla, una desconeguda ençà. 

En Jordi sol rumiar, és un noi molt responsable i atent. S’esforça molt perquè viu a les palpentes: No hi pot veure. Sí, té una ceguera del noranta-cinc per cent i només pot distingir ombres i siluetes. Però li agraden molt les sensacions que li dóna el mar. Fins i tot, a vegades, el troba a faltar. La Carla es va enamorar d’ell de seguida. Normalment, la gent va a la seva, potser perquè no ha patit problemes com el Jordi. Ell només té imatges de la vida del petit Jordi que podia córrer lliurement, sense gos, sense bastó, sense prendre més atenció que al lloc on volia arribar. Aquell Jordi qui li encantaven els dibuixos de Disney, gaudir de festes amb llaminadures, núvols de coloraines i pomes vermelles. Aquell noi encara convivia amb el Jordi gran, i a vegades li cridava a dins, i li feia pessigolles que només podia sufocar quan feia ballar els dits sobre el teclat blanc i negre del seu amic envellit. I aleshores, de cop i volta s’aturava en sec, s’aixecava i obria el finestral per intentar que sortís l’angunia. Però mai no ho ha aconseguit. Encara. 

S’ensurtirà. S’ha deixat la pell i ha aprés a fer-ho tot sense l’ajut dels ulls, que ara només són capses rodones plenes de records, són part d’ell, si, però realment són un souvenir, una joguina del destí. Tot i que va perdre’ls funcionalment, va entendre que si va passar, era perquè li havia de passar i prou. Però en Jordi avui sent la buidor amb tots els sentits que fa servir, el silenci de l’habitació l’esclafa i no pot gairebé respirar. Té un manyoc de sospirs al ganyot que no li deixen pronunciar cap paraula. 

Aquella nit van acabar rient i amb la sorra entre la roba, i amb el cabell despentinat de la Carla, i ambdós morien de set, no només d’aigua. A trenc el dia, van veure que el cel es clarejava i se’n van adonar que hi ha un moment que la lluna li dona un petó al sol abans d’anar-se’n, després de la foscor. La Carla, que ja havia aprés a llegir-li la ment el Jordi, va asseure’s al seu costat, li agafà la ma i li va dir que li estimava. I el Jordi se li va escapar una llàgrima fugissera, un pedaç de gel que ara s’havia fos en sang i energia. Un tros del mar regirat que hi portava, a dins. 

Tard o d’hora tothom se n’adona que hi ha més de cinc sentits.

Entradas populares de este blog

El 'sujeto escindido' en la teoría psicoanalítica propuesta por Jacques Lacan

Ophélie (Arthur Rimbaud)

FIRMA: "AACC, queja al defensor del pueblo"